Dia 3: Poblet - Vallbona de les Monges. 28 km.

Si cliqueu la paraula wikiloc del mapa veureu més detalls


El Paco em va dir que m'esperés al refrectori a les 6,30 per donar-me una mica d'esmorzar. A les 7 m'he acomiadat i he sortit del Monestir.
El camí cap a l'Espluga ha sigut curtet. Amb l'hora que és trobo tot tancat. Perdo la fletxa groga i haig de seguir la meva intuició. Travesso tot el poble i allà trobo la senyal cap a Vallbona de les Monges.
La guia comença aquesta etapa amb el títol "etapa de solitud". Quanta raó!!
De l'Espluga a Montblanquet no hi ha res d'humà. Ni pobles, cases, carreteres, bars,...res. A més la guia marca una ruta però les fletxes que he anat trobant m'han portat cap un altre lloc.
A Montblanquet m'he acostat a la primera casa que he vist: cal Josepó. Sento soroll a la cuina i faig un crit. La mestressa surt.
- Que hi ha bar al poble?
- No, però nosaltres tenim beguda fresca si ho desitja.
- Doncs vinga, una coca-cola.
Amb el sandwitx que em vaig guardar de l'alberg Pere el Gran esmorzo.
Al marxar arriba el Josepó. Parlem una estona. És de Barcelona però quan es va jubilar va decidir comprar una casa aquí i arreglar-la. Es veu que de petit tenia parents als Omells. És bonjan i té xerrera l'home. Es agradable després de tanta solitud, però a mi em pesa la motxilla. Em desitja bon cami i marxo.
De Montblanquet a Vallbona hi ha 5 km. Tot és pla o baixada. Vas baixant i es va reduint la distància en els cartells que trobo: 3,3 km; 2,1 km; 1km... però ni rastre de Vallbona fins que en un revolt...PATAPAM! et tobes el Monestir de morros.
La Sara és la monja encarregada de l'hostatgeria. Es jove, deu tenir uns 25 anys. Mentre m'espero a la botiga la monja que despatxa m'explica que la Sara, en un viatge que va fer a Madrid a veure el Papa als 20 anys, va sentir com una crida i es va fer monja. Són nou. Quina llàstima que no n'hi hagi més com ella!-diu-.
El refugi de Sant Bernat és gran i net. Sembla que de moment estic sol.
Arriba el Pep Escoda -que té una casa aquí i haviem quedat- i després de fer la DRN anem a dinar junts.
Em porta a Rocallaura, un restaurant senzill però molt bo. Us el recomano. Compartir el dinar amb algú, xerrar, riure,.. en bona companyia, és agradable.
Tornem al refugi i ens acomiadem. Hi ha dos inquilins nous. Han arribat dos ciclistes que fan la ruta del Císter.
Igual que a Poblet després de les vespres hi ha el sopar. La veu de la Sara cantant les vespres és embriagadora. El sopar no el fem junt amb les monges. Els hostes sopem a part.
Els ciclistes no hi són. com que han arribat tard ja no els han pogut comptar. Comparteixo taula amb una família amb dos nens de 4 i 2 anys i amb una noia d'uns trenta anys, la Mar.
La conversa és agradable fins que marxo a dormir.